Cala Gogo, 10 Agost 1982
Estimats pares,
Us escriu el vostre fill, cosa que no ho mareixo ser dit, degut a lo que us faig.
Com totes les despedides a les persones més estimades, no deixen de èsser tristes.
Estereu molt sorpresos d'aquesta carta, però és cosa que ja ho vaig pensat desde fa molt de temps i com que l'espera se'm fa molt llarga, he decidit fer-ho ara. Jo mai us olvidaré. No mareixeu això, perquè sou els millors pares i millors germans que mai haguès pogut tenir, però, jo ja sóc gran hi veig que no puc seguir visquent em vosaltres ja que em tic que fer una propia vida.
A tu mare, que desde petit m'has estimat, que sempre havies fet el possible per a què tots anessim ben vestits i que et sacrificaves de no comprarte un vestit perque jo poguès anar calçat. No sé com tornar-t'ho tot però crec que un dia et sabré pagar-t'ho, cosa que el que vaig ara a fer no es el millor.
A tu pare, que encara que no has estat molt a casa, sé que m'has estimat a mi i a tots nosaltres, perquè anaves a treballar el més possible per a que nosaltres visquessim a una casa millor i mengessim més be.
A vosaltres, Jaume i Marta, que heu sigut els millors germans que haguès pogut tenir, hem tingut discussions i ratos de molta alegria.
Marta, desitjo que siguis feliça junt amb l'Eduald i que sapigues salvar el teu porvenir, els estudis, que es per lo que tens que estar ara i deixar-te d'amorios que ja t'arrivarà l'hora.
Jaume, segueix estudiant com ara has fet i fes que els pares estiguin ben orgullos de tu, cosa que mai he sapigut fer jo.
Ara bé la part mes dificil·la i es la que toca els avis, tiets i parents. Sé que diran tots que sóc un cap verd, això és lo de menys, el unic que vull es que no diguin que es culpa vostre ja que vosaltres sou unes grans persones, l'unic que passa es que jo vull esser lliberal.
M'han vaig a viure amb uns amics a Barcelona, amb en Josep, Joan Ignacio, J. Jose y Roberto (Ross). Això ja fa temps que ho tenia pensat però no sabia com dir-vos. El primer dilluns de septembre ens anem a treballar, però jo ja no puc aguantar més i he telefonat a en J. Ignacio, que habia anat a Santander amb en Josep i amb en J. José, y en Roberto està amb la seva germana a un Camping a "Sa Riera". Entre ella i jo, ja feia desde juliol que s'havia acabat, l'únic que per anar aguantan-ho tot, tenia que anar-me inventan coses.
Tots aquests nois menys ella, s'han anat de casa i viuen pel seu compte, jo era incapaç de fer-ho però em vaig donar compte de tot i per això ho faig.
Jo us estimo i no us olvidaré mai. No us preocupeu per a mi, estaré be i no pasaré pas cap necessitat.
Després d'això no sé si voldreu sapiguer mai més de mi, pero per si cas jo us telofonaré per principis de septembre i ja us explicaré, i sino voleu, només teniu que penjar el telèfono.
El vostre fill i germà que mai us olvidarà
Joan
